Des del dia 20 de desembre fins a dia d’avui, he hagut d’assistir al CAP (Centre d’Atenció Primària) d’Igualada, probablement en més ocasions que no pas en tota la meva vida anterior. Afortunadament la dolència no és que sigui res de massa greu, però requereix seguiment, atenció i cures sovintejades, ara però, sembla que ja es va veient la fi del tractament… He hagut d’anar-hi dies de cada dia, diumenges, per Nadal i altres festes.

En les dependencies sanitàries hi he trobat personal de tot tipus i càrrec que et tracta amb simpatia, amb antipatia, amb indiferència, gent còmplice d’allò que t’amoïna, gent molt competent, algun no tant competent, gent que sap que ha de fer, algun ignorant, algun que altre cagadubtes, he trobat personal que et diu sincerament “si li fa mal cridi, o avisi que pararé”, o una infermera que comenta despectivament en la teva presència damunt la llitera, al professional del costat: “no sents com es queixa aquest…”, m’he trobat gent amb educació, gent sense paraules, professionals sanitaris que t’expliquen acuradament cada pas a realitzar, i d’altres de més aviat muts… Bé, si fa o no fa com en la majoria dels indrets del món, una mica de tot i variat.

Ara bé, la meva reflexió va més enllà, en el sentit que no es el mateix anar a uns grans magatzems i ensopegar amb la típica dependenta que té un mal dia o és antipàtica de naixement, que anar capficat, amoïnat, preocupat, amb dolor i desconeixement de causa al CAP a trobar qualsevol professional de l’àmbit sanitari, i topar amb indiferència, desinformació o un tracte diguem-ne poc acurat… I és que de fet, la immensa majoria, no hi anem pas per gust!

Penso que, a voltes, una petita dosi d’empatia o sensibilitat envers altri no farien cap mal, ans el contrari, a algun d’aquests professionals que potser són brillants en la seva tasca, però aquest afegitó els faria excel·lents.

Gracies als bons professionals per ser-ho!

Dimecres passat, aprofitant els dies de baixa per paternitat que l’estat ens proporciona als pares tan generosament, vaig estar tot el dia amb la família per terres del Bages. Concretament a Manresa. Després d’un bon dinar, vam decidir baixar fins al centre per fer un tomb i aprofitar les possibles oportunitats que les rebaixes ens oferissin. Doncs bé, en anar a posar unes monedes al parquímetre, no vaig poder menys que exclamar quelcom que pensava que mai sortiria de la meva boca, i menys en aquell instant: a Igualada paguem poc! molt poc!

No m’agrada pas això d’haver de pagar per aparcar, però hi ha ocasions en que no et queda altra remei, i reconec que en ocasions, i sobretot en algunes hores i zones concretes, aquest sistema et permet poder aparcar uns minutets en un indret on probablement no trobaríem lloc.

Però, a Igualada paguem poc! molt poc! Si no recordo malament, a Igualada, romandre una hora i mitja en zona de parquímetres ens surt per un euro amb vuitanta cèntims, i a Manresa en vam pagar dos euros i mig! Setanta cèntims! Em va semblar molt per una mateixa cosa!

I l’anul·lació de denuncia la tenim per uns quatre euros, mentre que allà indicava els sis euros!

I per cert, no pretenc queixant-me, que a l’ajuntament d’Igualada se li acudeixi pujar les taxes e…

Aquests dies, El bloc sense títol, compleix un anyet!

Ben mirat, 365 dies no són massa cosa, però no negaré que em faci una certa il·lusió, no només complir-lo, sinó haver estat capaç de mantenir-lo viu amb una certa regularitat; això si, alguns mesos, com l’agost, amb més activitat que en altres… I, probablement, amb més encert o interès en unes ocasions que en altres, però, sense voler ser conformista, estic content de ser-hi i amb ganes de continuar donant la llauna una temporadeta més…

Gràcies als que en alguna o altra ocasió heu passat per aquí per llegir-me, criticar o comentar, pública o privadament, ja que, segurament, el fet d’escriure tindria poc o cap valor, sense la certesa de que algú o altre, en una ocasió o altra, ha llegit allò expressat, hi estigui d’acord o no, i li hagi propiciat, d’alguna manera, una opinió, assentiment, rebuig, interès, diversió, solidaritat, curiositat, aprenentatge… si això ha estat així en alguna ocasió, fantàstic, i, sinó, seguirem jugant!

Dispenseu per la llauna!

S’apropen les festes nadalenques i amb elles l’ineludible sorteig de la loteria nacional espanyola, sorteig especial de Nadal. De fet, la cosa, ja comença unes quantes setmanes abans, on notes que s’apropa el desembre perquè no hi ha trobada o reunió de la que surtis il·lès sense haver encaixat alguna que altra participació de loteria, d’entitats, clubs, etc. (i ja no us dic si ets dels que portes algun talonari, que sembles un nens canviant cromos…) Algunes butlletes fins i tot, les trobem a faltar quan no ens les han ofert, sobretot aquelles dels indrets que acostumem a freqüentar, i acabem anant a buscar-les si cal… no per afició al joc, no! Sinó que al igual que les paperetes que ens ofereixen, les comprem per por! Si, si, per por! Per la por de ser l’únic que s’ha quedat sense sucar si per puta casualitat aquella butlleta surt premiada amb algun pessic! Una por que ens fa acabar amb el calaix ple de paperetes, que després de repassar el llistat de premis, amb la llista oficial això que no falti!, acaben a la paperera acompanyades d’algun renec i la mala llet d’una inversió infructuosa. I val més no sumar l’import global de la compra!

Sort, almenys en el meu cas, que tan sols és un cop l’any!

A banda de moltes paperetes ocasionals i d’altres que no poden faltar en la meva recopilació anual, n’hi ha una que no pot faltar i que em fa una especial il·lusió tenir cada any. Es tracta del número 54.568 que amaga una curiosa història al seu darrera. Resulta que fa quasi vint anys, quan jo era jove i feia la PSS (Prestació substitutòria del servei militar espanyol) a l’hospital d’Igualada, de nits, un treballador de la casa, en Paco, va adormir-se i va somiar en el número esmentat. Aquest fet, del que en férem broma entre uns i altres, va propiciar que a la fi és busqués a quina administració de loteria tenien a la venda el dècim, resultant ser a un poblet d’Alacant anomenat Mutxamel. Doncs, bé, des d’aquella ocasió, any rere any, l’amic Martí és preocupa d’obtenir els dècims cada any per tenir-los a punt! D’es d’aquests modestos mots li agraeixo la seva constància i espero que un dia o altre ho puguem celebrar! Perquè fins ara el somni encara es el somni de tots, i esta clar que tocar, de moment, tan sols ens ha tocat pagar…

De totes maneres, i per si de cas… posem el cava en fresc!

No m’agrada la carbassa, i aquell paio de vermell comença a incomodar-me…

Quina punyetera mania que tenen alguns com discoteques, supermercats… en voler-nos imposar la carbassa i la “moda” del halloween!

I mira que l’acabo trobant lletja!

No diré, que un dia a la vida, pot estar fins i tot bé fer una festeta a l’americana, però ara, és que ens ho volen ficar pels ulls tan si com no!

I això ja cansa!

Jo no se si acaben venent més per diversificació de mercat, però tot plegat esgota!

Ja només em faltaria un grupet de nens i nenes trucant a la porta de casa tot demanant llaminadures! Doncs us asseguro que els donaria castanyes! o moniatos!… (malpensats!)

Una cosa semblant ens passa amb el Nadal. Recordo, que quan era petit, i ja ha plogut força, d’això, la figura del para noel era simpàtica, i feia una certa gràcia, per allò que era qui portava les joguines als nens d’altres zones del món. Però a casa meva teníem molt clar que qui venia a casa eren els reis d’orient el dia 5 de gener! El comentari d’un nen recalcava que no era just que nosaltres rebéssim els regals deu dies després… però a esperar amb tota la il·lusió tocava! I sense gaires joguines noves, que el tió més aviat ens cagava unes meravelles artesanes de les que poques se’n veuen ja.

Tot el contacte que teníem amb aquest paio panxut i de vermell, era un ninotet menut, que penjàvem a l’arbre de Nadal, entre moltes altres coses. Però no passava d’aquí.

Ara, sembla que cada Nadal, desembarqui un exercit de pares noel per venir-nos a tocar allò que no sona… pares noel pels carrers, per les teles, per les botigues i supermercats… I el pobre tió de tota la vida que?

Però si ara de tions n’hi ha de fantàstics! Quan jo era petit, i torno a la meva infància, el tió era un caixó de fusta amagat en una manta i poc més…

Vinc a referir-me que evolucionar esta bé, es fins i tot lògic i d’esperar. Però d’aquí a que l’evolució es transformi en un canvi de les pròpies tradicions per unes de foranes sovint imposades,  no hi passo…

Tokio, Chicago o Rio!

De fet, m’és ben igual, sempre i quan no sigui Madrid!

 Demà, el Comitè Olímpic Internacional ha de designar la seu dels Jocs Olímpics per al 2016. Madrid, per segona vegada consecutiva, és candidata a ser-ne seu.

 Particularment, però, prefereixo una altra destinació. Perquè? Doncs  per fer-los la punyeta a aquests de l’estat espanyol!

 Com volen que estiguem contents de que a facin uns jocs allà? Si aquí ens falten molts d’aquells dinerons que mai tornen i és queden per allà les espanyes amb la resuada excusa de solidaritats inventades.

 Em d’estar contents i cofois de que es gastin els nostres dinerons en jocs? Doncs no!

 Quan siguem independents, per a mi, Madrid entrarà en el grup dels que tan me fan… fins llavors: Tokio, Chicago o Rio ! ! ! !

Hi ha dies en que veritablement val més no llevar-se.

I es que avui, el dia, ja era lletjot des de bon matí. Ennuvolat i d’un color gris brut.

Dies en que penses: anant amb cotxe no em caldrà el paraigua! o te’l deixes al cotxe mateix i… acabes mullant-te!

 Dies en que t’adones que la refotuda crisi, que està en boca de tothom, existeix i t’esquitxa amb tota la mala llet possible, deixant-te el cor encongit per una setmana vinent incerta.

 Dies en que fins i tot la caixera del banc et fa esperar davant del taulell mentre la fa petar per telèfon amb ves a saber qui i la teva habitual cara de mala llet pel cas no funciona…

I quan, cap al vespre, mires de posar-te tranquil pensant que el dia poc a poc arribarà a la seva fi i el demà serà millor, aprofites per fer una mica de feina a l’ordinador, mirant de desconnectar i no pensar-hi més… i el putu pen drive s’ha fet malbé !

I espereu, que encara he d’anar a sopar, m’ennuego segur!

Avui he anat a fer la compra al supermercat Carrefour,com en moltes altres ocasions, tot i que darrerament estic optant pel Caprabo, ja que ofereix la possibilitat de fer la compra per internet, i això, per un malalt d’internet, és fantàstic.

Sense deixar de banda la comoditat que suposa no haver d’anar fins al supermercat, cercar una moneda que encaixi en la ranura per obtenir un d’aquells carros que mai va recte, i que sembla que quan tens monedes d’un euro en calen de 50 cèntims i quan tens monedes de 50 cèntims et cal la d’un euro, carregar el carro, buidar-lo a caixa, tornar a posar-ho tot al carro tan ben posat com es pugui amb tot l’estrès que aquesta operació representa mentre la caixera va passat productes a tota màquina pel lector i la cua a caixa és va fent llarga, tot seguit cal carregar-ho tot al cotxe i un cop a casa, tornar-ho a posar en un dels dos carros de supermercat que un intel·ligent veí del bloc va procurar-se per a tal efecte, pujar el carro fins al pis, creuant els dits perquè l’ascensor no estigui espatllat justament avui, descarregar el carro…  Buf! Cada cop em convenç més la malaltia…

Per cert, algú s’havia adonat que el logotip del Carrefour és una “C”? Jo no! En aquest sentit, curiosament, fins i tot al omnipresent “Facebook” Hi ha un grup titulat quelcom així com “Me acabo de dar cuenta que el logo de Carrefour es una “C” blanca”

Sembla ser, que a partir del dia 1 d’octubre, aquest establiment deixarà de repartir bosses de plàstic per la compra, entre els seus clients. La decisió no em sembla malament. Per tots és sabut que les bosses triguen centenars d’anys abans no es descomponen i el seu reciclat és car i complexa. Per altra banda moltes especies marines moren enredades en bosses o altres formes plàstiques. Evidentment les bosses es poden reutilitzar, però aquestes tenien tan mala qualitat que sovint és trencaven fins i tot abans d’arribar a casa.

Els únics que no estan gens d’acord amb la mesura són els fabricants de bosses, que veuen perillar la seva feina.

Avui, en pagar la compra efectuada, ens han donat un val per obtenir cinc bosses de ràfia reutilitzables aptes per a molts dies de compres. S’agraeix la mesura, tot i que suposo que és una manera de treballar la fidelitat dels clients que no tindran un servei que fina ara és donava per habitual.

El que no he entès, es que després de veure els cartells a l’establiment, les explicacions de la caixera, i fins i tot els anuncia a la televisió, tot en català, el text de les bosses de ràfia són en francès!

Eps! Que no anem del tot bé!

Ja som especials ja, els catalans, amb això de commemorar una derrota! No és la primera, ni suposo que l’última, vegada que ho sento dir. Però cal tenir sempre present que de les derrotes mes sagnants sempre se’n pot aprendre, i molt!

Enguany, el tema estrella en tots els noticiaris, i que va de boca en boca és la consulta popular d’Arenys de Munt. Sóc completament partidari de la consulta, i més si aquesta toca el voraviu, d’alguna manera o altra, a l’estat espanyol, que no para de cercar argúcies per aturar la consulta de la manera que sigui; posant a treballar els advocats més rancis i fatxes que trobi al quarto fosc…

Tanmateix, però, m’agradaria més que tots els esforços que invertim tots els partidaris de la causa, anessin directament a lluitar per un referèndum de debò, malgrat la dificultat i els entrebancs que sorgeixin.

Penso que va arribant el temps de canviar propostes ben intencionades, per propostes amb intenció.

Veuríem també així, les veritables cartes d’alguns partits i politics concrets, que no fan altra cosa que navegar, molt hàbilment, això si, entre dues aigües.

Tinc l’esperança, doncs, que aquest onze de setembre, amb la consulta d’Arenys, i totes les propostes similars que van sorgint, ens acosti un xic més al somni de molts catalans, que no és altra que poder decidir amb llibertat el futur de la nostra terra. I d’aquí, el pas cap a la independència!

Visca Catalunya lliure ! ! ! !

A raó de parlar d’allò que cada cop és menys habitual, com és el revelar fotografies i tenir-les en format paper, m’ha vingut a la ment un altra objecte que de mica en ha anat reculant el l’ús quotidià de la meva vida i suposo que en la de la majoria. Em refereixo als, en altra temps imprescindibles “cassettes” per escoltar i/o gravar, bàsicament música.

Encara avui guardo un parell de caixes plenes de varis centenars de cassettes.

El munt d’hores que havia perdut muntant cintes amb cançons diverses d’altres cintes!!

Encara recordo, quan era petit, el primer reproductor que va entrar a casa meva. Aquell vespre ens vam dedicar a gravar les burrades de tota la família en una cinta verge, la qual després reproduíem i rèiem una bona estona. Recordo que fou un divendres, i les enquestes, tot just abans del programa obligatori d’en Felix Rodríguez de la Fuente, en una pantalla en blanc i negre amb només un parell de canals. A partir d’aquí la meva afició fou in crescendo. Al principi, i durant molt de temps, fins i tot posava l’aparell al costat del televisor per gravar alguna cançó que m’agradava i que sentia en algun dels programes musicals de l’època: “Aplauso”, Tocata”…

Quan, ja d’adolescent, vaig accedir a una mini cadena amb doble platina de cassette, fou com avançar en el temps a passes gegants. Allò de poder fer còpies de cintes fins aleshores impossible! Fins aquell moment o et compraves la cinta original, o, si te la deixava algun amic uns dies, l’escoltaves repetitivament fins a retornar-la al propietari. Però accedir a la possibilitat de fer-ne una replica exacte fou tot una novetat! I llavors, i a partir d’aquí, poder fer cintes a mida, amb els temes favorits, tot un hobby…

Recordo que en ocasions les cintes s’enganxaven al reproductor, i llavors calia planxar-les, o curosament tallar-les i tornar-les a enganxar, amb el risc de perdre tota o part d’alguna cançó imprescindible. A vegades calia, fins i tot, desmuntar la cinta i posar-la bé, o enrotllar-la amb un bolígraf Bic…

Tot això, però, s’ha anat perdent, deixant pas als cd, mp3, etcètera. Un altra món que molts ja no coneixeran.