“Que bonics són els anuncis que fan a televisió, que boniques les músiques…” cantava, ja fa uns anyets, la sempre divertida, i a cops àcida, Trinca. Ara, endintsant-nos en la tardor, mentre el fred es va fent greu, arriben a les llars, mitjançant la finestra multicanal, els anuncis de cara a la campanya de festes de Nadal. Arriben, els interminables anuncis de joguines.
No estic pas en contra de la publicitat! De fet, m’agrada la publicitat, tot i que en ocasions ens vulguin enganyar en comptes de mostrar o convèncer. De fet, no vull pas tenir un anunci d’aquells que cada cop mostren més bústies, aquell que diu: “publicitat no” o els més educats: “publicitat no, gràcies”.
Anuncis de joguines, que les mires, i a voltes penses, que bonica si, però… això juga sol! El nen que fa? engegar el botonet i mirar… Ara, de ben segur, un dia d’aquets em tocarà comprar un d’aquests artilugis, per bocamoll…
Aquestes dates d’anuncis mil, em transporten per uns instants a la pròpia infantesa, quan eren en blanc i negre i algun d’ells et tenia enganxat. Una època en que probablement els recursos tècnics eren menors i no érem tan bombardejats per tants flancs diferents.
Recordo, però, un anunci en especial. Un que sempre anirà lligat a aquells anys d’infantesa feliç. No pot ser altra que el dels Madelman. Ninots articulats que ho podien fer tot, i que en l’anunci fins i tot es movien sols… cosa que va portar força polèmica en el seu dia, perquè evidentment els havies de fer moure tu! Si hagués de triar una joguina, sense cap mena de dubte, seria el Madelman. Els guardo encara, com un preuat tresor, encara que algun d’ells estigui ja trencat per totes les extremitats. Un tresor sentimental lligat a uns temps llunyans , però especials en qualsevol de nosaltres.
Quantes hores i hores, havia passat amb aquests companys de joc, creant artilugis, cases i tota mena d’invents per a ampliar les possibilitats. Quantes vegades els vaig operar per refer l’un amb les peces de l’altra per fer-ne un de més sencer entre dos de trencats… I es que realment calia ser molt cuidadós amb les postures, que podien ser com les humanes, però sent molt curós en realitzar-les per mirar de no trencar cap articulació. Quantes vegades havia demanat a la mare que em cosis un vestit trencat… Quantissima imaginació desbordada…
Quins records!
“Madelman, lo pueden todo”
