S’apropa Nadal, i alguns demanen encara per l’autèntic sentit del dia. Abans de prosseguir, deixeu-me dir, que sóc ateu. Ateu a cada passa més convençut, i sense ànim d’ofendre a ningú, valgui’m déu!

Vaig néixer, com la majoria, en una família de tradició catòlica, apostòlica, i romana… seguint tots els preceptes de bateig, eucaristia, confirmació… fent-me fins i tot catequista. Tot això, amb el temps, m’ha ajudat i molt, a entendre que església i cristianisme no són, sovint, massa sovint, la mateixa cosa. Va ajudar-me a penetrar en un procés llarg i meticulós d’observació, reflexió i meditació, en que de mica en mica, sense pressa, però sense pausa, vaig adonar-me de molts detalls i aspectes que van conduir-me, irremissiblement, a declarar-me ateu.

No crec, ni trobo elements per confiar, en la institució eclesiàstica, en la que hi he trobat, per sort, algun gran home, per ser concret, dues grans persones, tot i que una d’elles va acabar fugint, cames ajudeu-me, de la institució eclesial.

Aquell que s’autoproclama posseïdor de la veritat absoluta, defensor del bé, la justícia i l’amor, sovint, massa sovint, s’instal·la en la mentida, la comoditat, la justícia del corrent favorable o l’amor a un mateix o al proïsme, això darrer, d’amagat, no fos cas.

Em sembla la més vergonyosa presa de pel, que en els temps que vivim, l’estat de torn, gasti milions d’euros i molèsties infinites a veïns i aliens, en la visita d’un representant sectari que predica allò que no compleix ni de lluny…

Tot i això, l’església o la tradició cristiana, ens han apropat a tradicions que perduren molt vives encara avui dia, algunes de pròpia collita cristiana i moltes d’altres transformades del paganisme provinent de diversos flancs. El carnestoltes, o el Nadal, com a festa o data, van esdevenir transformats d’altres tradicions que molts, des d’infants, hem anat fruint. Ser ateu doncs, des del meu punt de vista, no està, en absolut, renyit amb la celebració del Nadal. En absolut en fer el pessebre, fer cagar el tió o rebre els reis de l’orient a casa. Si la tradició cristiana ha estat capaç d’adoptar i reconvertir festes i tradicions al seu interès al llarg dels segles, jo, ara i avui, reivindico la celebració i nova reconversió de tradicions divertides i no exemptes d’un regust de pau, sempre ben rebut, que un dia alguns van fer seves i ara jo em sento tranquil de reconvertir en laiques, populars, històriques, etc.

Fem, si cal, del Nadal, una festa de pau, de renaixement de valors espontanis i vius, sovint minsos en la societat actual, fem-ne, si cal, una festa gastronòmica, un retrobament, un divertiment, un… Vivim en un món globalitzat, barrejat, i contradictori. El meu veí, àrab, celebra el ramadà, però també el Nadal, sense menjar porc, això si!

No estic pas en contra de la publicitat! De fet, m’agrada la publicitat, tot i que en ocasions ens vulguin enganyar en comptes de mostrar o convèncer. De fet, no vull pas tenir un anunci d’aquells que cada cop mostren més bústies, aquell que diu: “publicitat no” o els més educats: “publicitat no, gràcies”.

Anuncis de joguines, que les mires, i a voltes penses, que bonica si, però… això juga sol! El nen que fa? engegar el botonet  i mirar… Ara, de ben segur, un dia d’aquets em tocarà comprar un d’aquests artilugis, per bocamoll…

Aquestes dates d’anuncis mil, em transporten per uns instants a la pròpia infantesa, quan eren en blanc i negre i algun d’ells et tenia enganxat. Una època en que probablement els recursos tècnics eren menors i no érem tan bombardejats per tants flancs diferents.

Recordo, però, un anunci en especial. Un que sempre anirà lligat a aquells anys d’infantesa feliç. No pot ser altra que el dels Madelman. Ninots articulats que ho podien fer tot, i que en l’anunci fins i tot es movien sols… cosa que va portar força polèmica en el seu dia, perquè evidentment els havies de fer moure tu! Si hagués de triar una joguina, sense cap mena de dubte, seria el Madelman. Els guardo encara, com un preuat tresor, encara que algun d’ells estigui ja trencat per totes les extremitats.  Un tresor sentimental lligat a uns temps llunyans , però especials en qualsevol de nosaltres.

Quantes hores i hores, havia passat amb aquests companys de joc, creant artilugis, cases i tota mena d’invents per a ampliar les possibilitats. Quantes vegades els vaig operar per refer l’un amb les peces de l’altra per fer-ne un de més sencer entre dos de trencats… I es que realment calia ser molt cuidadós amb les postures, que podien ser com les humanes, però sent molt curós en realitzar-les per mirar de no trencar cap articulació. Quantes vegades havia demanat a la mare que em cosis un vestit trencat… Quantissima imaginació desbordada…

Quins records!

“Madelman, lo pueden todo”

Enguany, el fet de posar els estands a banda i banda del carrer, dificultava moltíssim la circulació dels visitants, si abans, en hores puntes, ja era complicat, enguany missió quasi impossible.

Per altra banda, el fet de substituir les taules tipus barra, per botes de fusta es molt maca, llàstima que eren del tot insuficients. Personalment, m’agradava aturar-me uns minutets en alguna de les taules per gaudir del tast gastronòmic, de xarcuteria o pastisseria, amb el cava. En aquesta ocasió això no era difícil, sinó impossible. Per no citar les deixalles que s’acumulaven en algunes botes. També he trobat a faltar contenidors d’escombreries i fonts per a netejar les copes.

Per altra cantó, en aquesta edició hi havia moltes degustacions que costaven més d’un tiquet, cosa que encareix notablement els preus, cosa de la que no em queixo si la qualitat és bona, però penso que en la caseta de venda de tiquets s’hauria d’informar d’això, així com en els estands del cava, on sovint no sabies quants en necessitaves.

En altres anys la fira que precedia al Cavatast era  força poblada i enguany quasi inexistent, suposo que la crisi també ha fet estralls a Sant Sadurní, com a tot arreu. En aquest sentit, però, penso que les parades d’artesania que eren al carrer de sota eren poc visitades i donaven una sensació pobre.

Entenc, que cal anar renovant-se, diuen que renovar-se o morir. Però també diuen que rectificar es de savis, i en un terme mig poder farem contents a més visitants.

Espero tornar l’any vinent i poder tornar a disfrutar del Cavatast, i no tenir la decepció d’aquest anys que no em renova gaires ganes de repetir.

Salut i cava!

Penso que una copa amb el nom de Catalunya, mereix més respecte, i els nostres clubs, com a catalans, han de fer tot el possible per aixecar-la.

Em decep profundament aquesta mena de presa de pel que anem veient darrerament.

Em sembla que en fem un gra massa! No em molesta que altri vagi sense samarreta, o prengui cerveseta, o dormi a la platja… sempre i quan, siguem decentets, educats, i deixem les coses com les hem trobat o millor si cal. Altra cosa es, destrossar places per dormir, o estar borratxo, miccionar en un portal o crear aldarulls… Però em sembla que anem d’un extrem a un altra perillosament.

Perdoneu, però com diria aquell, algú ho havia de dir !

A contracorrent, o ser l’ovella negra…

Deixant de banda qui en té la major part de culpa, la reconegui o no, tot i que de ben segur que estarem d’acord en llistarar-los de seguida a la majoria… Deixant doncs, aquesta puntualització de banda, en el que estarem segurament d’acord és que, retallar, el que s’en diu retallar, es ben fàcil. Sobretot, si el que hi ha al calaix no es nostre, i tenim un sou d’enveja; que no farem públic, això si! Doncs bé, em sembla, del tot aberrant, pretendre basar les grans retallades en camps d’importància vital com són l’educació i la sanitat.

La sanitat, de la que ja era per tots coneguda la lentitud i les llargues llistes d’espera per a moltes intervencions quirúrgiques. I ara pretenem, a més, suprimir centenars de llits… Com no vingui l’Asterix amb la seva poció màgica, val més que no agafem un mal de ventre.

I l’educació, àrea en la que tampoc es que disposem del millor model ni resultats propers als de mitjana europea. L’educació, camp que hauria de cuidar-se i mimar-se, com a llavor per a un futur millor, en tots els aspectes possibles, per als nostres fills.

Em semblen, particularment, els dos terrenys amb menys motius per retallar.

Per altra banda, em sembla, que les tisores podrien esmolar-se ben esmoladetes, per reduir despeses en aspectes que costa molt de tocar, sobretot, si afecten a qui retalla. Entenc que el president de la nació, o un diputat, si treballa, que no sempre és el cas, es mereix un sou digne, com tot bon treballador. Però, de cap manera, pagar-los les bestieses que arriben a percebre, i sovint, de per vida. Em sembla d’escàndol! Em sembla que podem fotre a mar sous, comissions, cotxes oficials, recepcions oficials, festes majors, festes menors, subvencions a religions i sectes, exercits i desfilades, …

Per acabar, val a dir, que si el govern que ens mena fos seriós, també potser, començaria a exigir a l’estat espanyol allò que ens deu de justícia… que la crisi, sense deutes, seria, de ben segur, molt menys crisi…

Només entrar a la primera planta, hi havia una taula de despatx, amb rodes, on al damunt tan sols hi havia un telèfon i un got de cafè. Al darrera de la taula, un silló dels grans, amb rodes, de color granat. assegut en ell un home, que aparentava força edat, m’ha donat la sensació que hauria d’estar jubilat ja, però com que avui no he llegit la premsa potser han tornat a aplaçar l’edat de jubilació, aquests que manen tant… Un home, doncs, amb un pantaló blau, jersei blau i americana també blava, però d’un to més clar. L’home, de poc gest, quasi immòbil, apoiava la ma esquerra damunt del genoll esquerre, i el braç dret, semi doblegat s’apoiava a la cadera dreta. Així ha estat una molt llarga estona. Al cap d’una mitja hora, ha obert un calaix del darrera de la taula, ha tret una tarja del mateix, se l’ha mirat amb atenció, semblava que li costava identificar el que hi deia, com si tingués problemes de visió. tot seguit s’ha guardat la tarja i ha tornat a la postura inicial. Durant els seixanta minuts llargs que l’home ha estat en el seu lloc, m’han passat un munt de pensaments pel cap. Cap d’ells, però, arribava a la conclusió de quina era la tasca d’aquell home allà assegut. Fins que, de sobte, ha entrat un altre home per la porta i s’ha adreçat a ell per consultar-li alguna cosa… La resposta: es que jo sempre m’assec aquí! Obvi fins aquí! Però no treballo pas aquí, ha seguit dient ! Menys mal !! Malpensat que arribo a ser !!! Llavors l’han cridat per megafonia, s’ha aixecat parsimoniosament, i s’ha adreçat  ala taula pertinent. Poc més tart ha marxat, acomiadant-se del personal com si el coneixes de temps…

La cosa ja fa massa temps que dura, si ja em se el seu telèfon de memòria, només veure’l a la pantalleta.

Al principi els dius amablement que no t’interessa, després s’hi posa una altra persona de casa dient-los que no hi sóc, o qualsevol altra excusa. Després de mil trucades, els he demanat que facin el favor de no molestar més, després d’això, que no ha servit  absolutament de res, i suportant més d’una trucada diària, he passat a amenaçar-los d’assetjament, després de mil trucades més he passat a engegar-los a… I com que tot plegat segueix igual, he passat a invertir la tàctica i a deixar d’emprenyar-me jo, es a dir, que quan truquen, m’assec al sofà, m’hi poso bé i els vaig prenent el pèl: per qui demana?, si un moment que li passo, després d’uns minutets, responc jo de noi òbviament: si digui, de que es tracta?, a… però això ho ha de tractar amb una altra persona, esperi i no pengi, si digui, el seu número de dni? esperi que li passo… I així vaig denotant, de mica en mica, la creixent irritació de l’interlocutor, fins que finalment s’emprenya, i jo, dibuixo un somrís malparit de satisfacció…

Fa dos dies que no truquen! Que fan vacances?

Però, si hi tornen, a la propera, els hi explicaré que el titular ha passat a reserva i ha mort recentment… a veure que passa!

Entenc tota discrepància, entenc
tot desacord, entenc que no considerem el sistema democràtic actual com a
perfecte, ans el contrari, però no puc entendre el que he viscut avui. En molt
de temps, i per desgracia, he de justificar l’existència de les forces de
seguretat. El col·lectiu dels anomenats indignats, que semblava que tenien molt
a debatre, i fent-ho de manera assembleària, ara mateix, ha perdut tota la seva
credibilitat per una feblesa, probablement atiada per un grup reduït d’amants
de la gresca. Els entenc, o si més no, ho intento, però penso que totes les
seves reivindicacions precisen adoptar forma, cara i portaveus. Clar que si
això darrer passa potser comences a formar part del sistema actual i potser
sorgirien els indignats del moviment indignat.. així anar recargolant el
cargol. Complicat, si, molt complicat. Però per començar per algun cantó,
potser, i només potser, estariua bé conèixer opcions concretes, i molt
concretament, saber com dur-les a bon port. Tasca gens fàcil, gens…