Posteado por: Toni | 12 noviembre 2016

Loteria de por!

la-grossaEstem en ple novembre, aquella època tan divertida en que a cada racó et trobes algú oferint participacions de loteria de Nadal. Associacions de tota mena, clubs, entitats, partits polítics, gremis… tothom amb la seva butlleta a punt, òbviament amb el donatiu, lògica real excusa per fer les participacions.

Per no parlar dels col·lectius de la feina o altres, en que, directament, sempre hi ha algú amb la brillant idea: “i si juguéssim un dècim de loteria?”

I desprès hi ha el problema de que si pertanys a l’entitat o associació de torn, i vas amb un talonari de participacions a la butxaca, acabes pagant el talonari gairebé sencer, perquè resulta que a cada reunió en que has tret el talonari has acabant canviant participacions més que venent-les, talment com si fossin cromos.

No sóc dels que van comprant per tot arreu, però si me les ofereixen, normalment les compro.

Però, perquè en comprem i acabem sempre amb un grapat de participacions i dècims al calaix???

Diguem-ho clar, sens e embuts: per por! Si, si, per por, per la por de que li toqui al teu veí, als companys de club, als companys de feina… i no a nosaltres! Quin malson seria haver d’anar a treballar i trobar-te que tothom tenia el número de loteria de l’empresa i tu no! Li ha tocat a tothom menys a tu! Això seria la hecatombe màxima!

Que la por no us buidi la butxaca! o us ompli el calaix de dècims caducats…

 

 

Posteado por: Toni | 9 agosto 2016

Dia de platja.

 

Sona el despertador.

Corre, llevem-nos que es tard…

Corre que no trobarem aparcament…

Corre, que estarà ple de gom a gom…

Allà hi ha una clariana!

Posat crema que et cremaràs.

Al sol “te torras”.

Tramuntana i sorra a cullerades.

Sorra.

Aigua, sal, i algues.

Una medusa que t’espia.

Més sorra.

Cavar, cavar, cavar i castells, castells i castells…

Més gent torrant-se

Vuit parells de popes maques.

Veïns: “quitaros la sorra que marxamos”

Es tard, i hem de fer el dinar, corre…

M’he cremat !

Amb molt de gust:

agost 2016

Posteado por: Toni | 13 julio 2016

Alejandro, el carter !

Correus1No fa gaires dies, el carter va deixar-me un avís a la bústia, per tal de recollir un paquet a l’oficina de correus a l’endemà donat que no hi havia ningú  a casa. L’endemà a la tarda vaig anar a l’oficina de correus a recollir l’enviament. Després de fer una bona estona de cua em toca el torn, entrego el paperet a la funcionària i s’adreça a una taula de darrera, plena de caixes, paquets i sobres, i busca que buscaràs, busca que buscaràs… em diu: “no lo encuentro”! S’apropa a l’ordinador del taulell, per introduir el número de l’enviament i esbrinar així el seu estat, ho fa i el número era erroni, “es que no se entienden los numeros escritos” em diu… es referia una tirallonga escrita a ma pel carter. Que si aquesta lletra es una o una altra, que si aquest número es un o un altra… Res de res! No hi va haver manera. Finalment em diu que es farà una copia del paper i que demà al matí em trucaran per dir-me alguna cosa. Així que vaig marxar, després d’haver perdut una bona estona, pensant que en perdria una altra a l’endemà i amb el dubte de si apareixeria el meu paquet.

Molta tecnologia per saber on es a cada instant un enviament, però que no serveix de gaire per una mala caligrafia!!!

L’endemà, a mig matí, efectivament em van trucar per telèfon i gran notícia; ja hem trobat el seu enviament! Com si ho haguéssim de celebrar !!

Tot plegat m’ha fet pensar en el carter que repartia la correspondència quan vivia amb els meus pares a la Rambla, fa un munt d’anys. Es deia Alejandro, i el seu horari de pas per la meva bústia era matemàtic, puntualíssim. Quan senties la porta a les dotze i cinc ja sabies que era ell. Recordo, sobretot, una ocasió, pels volts de Nadal, que em va trucar al timbre, vaig baixar pensant que hi havia algun certificat o similar, però no. M’entregà un sobre llarg i blanc. Sense remitent. Sense segell de cap mena. I al davant, únicament, e meu nom i primer cognom! I em diu: “este es usted verdad? Por favor, digale a sus amistades que colaboren un poco y nos faciliten el trabajo”

Certament, els temps estan canviant !

Posteado por: Toni | 31 mayo 2015

L’Aplec del caragol i un “Pet”

20150531_133920_resized

M’agraden els caragols, a casa ens agraden els caragols. així que no ens ho vam pensar gaire davant la proposta d’anar a l’Aplec del cargol de Lleida.

Hem arribat a Lleida cap el migdia, a tocar de l’Aplec hi hem trobat un ampli aparcament que semblava ple de gom a gom, en entrar-hi però, un amable senyor ens ha indicat cap a on havíem d’anar, jo era el tercer cotxe dels que anàvem, un segon home igualment eficient, ens ha indicat el forat on aparcar els tres vehicles junts. Començàvem bé, semblava que tot estava molt ben organitzat. Agraeixo a l’amable treballador la seva tasca, baixem dels cotxes i en rebre una bufetada de calor intens, m’adono que havia d’haver escollit uns pantalons curts i no ens hauríem d’haver descuidat els barrets. En fi, això no farà decaure la festa! Ens adrecem, tot seguit, als camps Elisis, on hi ha l’Aplec del cargol.

Es tracta de tot de “recintes” privats organitzats cada un per una colla diferent. Recintes on no hi pots accedir si no pertanys a la colla en qüestió, aquesta es la primera decepció del dia, resulta que cada colla fa els seus àpats, sobretot cargols, per als seus membres, però el visitant no hi pinta res…

Els recintes són variats en formes i decoració, en general no m’han semblat gens elegants, tot i que uns es veuen més organitzats, nets, o polits que altres, en trams semblaven una mena de zones de xaboles tercermundistes, muntades amb poc o gens gust, i en alguns s’hi deixaven veure gent cuinant i en altres també gent dormint, donant a entendre que la nit deu haver estat llarga i qui sap si potser també alcohòlica.

Passem pel xiringuito dels souvenirs, mala sort en no trobar barrets pel sol. Acabem comprant un imant amb forma de cargol, que ens diuen que està fet a ma. Bonic. Tot i que, qualsevol dia, no podrem obrir la porta de la nevera, amb tant penjoll imantat…

Fent-me a la idea que no podré tastar cap d’aquells plats que es van cuinant pels carrers de l’aplec, arribem a la nau on em diuen que podrem dinar. Anem bé!

Una nau antiga i poc atractiva, no massa ben guarnida. una catifa verda mal tallada i bruta et duu a una caseta on pots comprar els tiquets per al dinar, begudes, etc.

Comprem els tiquets, a 19 euros els adults i a 13 els infantils. Els dinars els servien en el fons de la nau on també hi ha disposades llarguíssimes taules per a dinar. Cal agafar una safata i anar recollint els plats que et serveixen al moment. Quan hem anat a dinar sobre les dues de la tarda, ho hem fet pràcticament cua, però quan érem entaulats he flipat, una cua llarguíssima i que anava de punta a punta del llarguíssim menjador de gent per dinar…

En el menú infantil em triat macarrons amb tomàquet i formatge, un xic ressecs, escalopa de llom, molt tendre, això si. Una bosseta de patates, gelat i taronjada. (també es podia triar pizza o pollastre) Quantitats correctes. Però s’obliden els organitzadors que a alguns nens també els agraden els caragols!! En el menú d’adults he triat caragols (per fi!) amb samfaina, seques amb botifarra  i botifarra negre (molt bona), de postres un caragol de brioix i nata i un got de vi. Quantitats correctes però un xic fred i seques poc presentables. El dinar no ha estat malament, a banda de poc calent. Però els caragols, en un Aplec del caragol, haurien de ser millors, més qualitat pel preu, i sobretot que costaven una barbaritat de treure de la closca, quan tots sabem que hi tècniques senzillíssimes a l’hora de cuinar-los per solventar aquest enuig.

En el menú adult també es podia triar, amanida de formatge de cabra amb pernil i fruites seques, canelons d’escalivada freds amb salsa d’anxoves, caragols a la gormanda, cassola de tros amb caragols o fricandó de vedella amb bolets. Cafès a part.

Això si, tots els plats de cartró i els gots de plàstic.

No se quanta gent passa per l’Aplec del Caragol, ni se si hi va tanta gent de fora com em volien fer creure. Però sigui com sigui, trobo que una “festa del caragol” hauria d’oferir més degustacions i opcions als visitants, ja se que hi ha algunes activitats paral·leles de diversa mena. Però estic convençut que l’Aplec té un potencial desaprofitat. Si només es vol una festa per a la gent de les colles ja està bé… (només alegreu-nos la vista als visitants amb unes casetes dignes de mira) però si Lleida implica restauradors, cuiners, bodegues, etc. amb una mica d’encert i gust, podria arribar a crear un esdeveniment insuperable i de gran categoria gastronòmica, cultural., turística, …

Un cop dinats i fet el cafè amb la música ambient, amb zona de ball i tot… sortim de la nau i passant pels carrers en direcció a la sortida, un munt de quitxalla deambulava amb pistoles d’aigua i altres artilugis per igualment mullar-se entre ells. A l’alçada de la sortida dues parades veníem les pistoles, i el que no han aconseguit una munió de nanos ben educats, ho ha esguerrat un venedor mal educat, molt mal educat, que m’ha mullat força, tot seguit s’ha disculpat de mala gana, jo li repeteixo que es un mal educat i que no, no el perdono!

Finalment marxem, de fet poca cosa més hi faríem allà. Arribem als cotxes i marxem, decidint fer una paradeta a Vilanova de Bellpuig, donat que sembla ser que hi feien fira. Arribem d’hora, quarts de sis devien ser… Algunes paradetes, poc ambient. Donem un tomb i arribem a un bar. Entaulats, al costat d’un escenari no massa gran, algú comenta, aquell que està en l’escenari no es aquell que canta… I si, era ell!  En Joan Reig, el dels “Pets”. No hi havia gairebé ningú, ens diuen que a les 7 de la tarda faran un recital. Aprofitem per fer unes fotos amb els nens i mentre ells es posen a corretejar amunt i avall, nosaltres ens disposem a gaudir del recital d’en Joan Reig acompanyat per en Sergi Esteve a la guitarra. Cançons pròpies d’en Reig tocades amb els “Pets”, cançons de Jordi Batiste, Jacques Brel, Serrat, etc.

Fantàstica i inesperada sorpresa musical de la que he gaudit molt.

I retorn cap a casa que demà, sant tornem-hi!

 

20150531_180425_resized_1

 

*Srs. de Lleida, penseu-hi !!!

 

 

Posteado por: Toni | 14 octubre 2014

I el pobre poble QUE ?

untitled

Coherència i valentia. No demano res més als nostres capdavanters politics. El nostre president s’ha omplert la boca de paraules com “votarem” i realment molts començàvem a pensar que el sr. Mas esdevindria un PRESIDENT amb majúscules, una persona que marcaria una nova època política, social, etc. Tanmateix però, la valentia comença a afluixar, i la coherència a trontollar. Els catalans volem votar, no volem una enquesta com si ens preguntessin si ens agrada mes la taronja o la llimona! No volem actuacions teatrals, ni pantomimes, ni escenificacions estranyes que s’acostin al ridícul, o que puguin ratllar la manca de seriositat, o afavorir una possible visió externa, i sobretot internacional, que mostri el camí contrari a la fermesa desitjada al procés. Ens hi juguem molt, massa, tot! com per fer invents a menys d’un mes del 9N, massa com per mostrar indecisió, massa com per decebre a milions de catalans que confiaven en fer realitat el somni d’una democràcia decisiva, confiaven en un aspecte clau i aparcant, per un instant, l’emprenyamenta generalitzada per una crisi que maltracta al poble i posa al descobert butxaques foradades de massa dirigents, i retallades que foten de mala llet … Unitat!

Tenim en l’horitzó la possibilitat de canviar molt d’allò que no ens agrada, tenim una oportunitat que no ens podem prendre el luxe de desaprofitar. Portem 300 anys aguantant!

Senyors que disposeu de poc o molt poder, no dividiu més, portem segles dividits, abandoneu l’egoisme personal o partidista, i feu el favor de tenir la coherència, la valentia, l’honor, la responsabilitat… de posar tot allò de que sigueu capaços per sumar i anar endavant.

Us heu parat mai a pensar, clara i humanament, que signifiquen milions de persones al carrer? De debó? Doncs escolteu a aquesta gent, el seu clam incansable, clar i ferm. Sigueu dignes de la gent d’aquesta terra, dignes de la nostra cultura i la nostra història. Escrivim entre tots una nova pàgina que faci sentir orgullosos als nostres fills, als nostres néts… Ens omplim la boca, a voltes, parlant de Companys o de Macià, els devem molt, però heu de saber que el millor homenatge a ells, i tants d’altres patriotes, serà l’arribar allà on ells no van poder.

Guanyarem un poble lliure o el perdrem per llargues generacions.

Si fa vint anys, quan deia que era independentista i molts s’enfotien de mi, m’haguessin dit que ara estaríem en aquest punt del camí… i quants d’aquells ara son a l’altra costat!! Ara es l’hora, sense dubtes!

Capdavanters, no defalliu, el poble no ho farà, i si no sou capaços de seguir lluitant o us assalta un sol dubte, tingueu clar que a molts les adversitats no ens aturaran. Allò que estimo més en aquest món són els meus fills, i no vull altra cosa que deixar-los un món millor, una terra lliure! Portem una vida capficats en una Catalunya lliure i millor, ara no cedirem ni un pas enrere.

Unitat, pit i collons… campanya institucional endavant, sense crear dubtes, amb valentia, informem i posem mans a la feina que el dia 9 s’acosta. I si no ho veiem clar pleguem veles, etapa cremada, i a convocar eleccions plebiscitàries, tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara!

 

Posteado por: Toni | 30 julio 2014

CREMAT

IMG-20140719-WA0016 Com ve sent tradició, quan s’inaugura la temporada de piscina a la comunitat de veïns, se sol fer algun que altra sopar de germanor. Sopars en bon ambient que fomenten la convivència, no només entre els que vivim en aquest edifici, sinó també entre el veïnat dels quatre blocs que compartim la piscina, fa possible una major i millor comunicació en un ambient cordial, cooperatiu i molt agradable.

Un parell de dies abans d’un d’aquests sopars previstos, consistent en una sardinada, a algú se li va ocórrer que podria fer-se un cremat, i a algú altra present ela la conversa, se li va acudir que jo en sabia fer… I ja hi som! Apa noi, a comprar a corre cuita el rom i tots els ingredients necessaris.

Tot i voltar mig igualada i trucar a alguna botiga de fora, no vaig trobar rom Pujol específic pel cremat, del que m’agrada afegir al cafè a casa, Rom Pujol Dorado si, però em semblava que era innecessari. Finalment, vaig optar per rom d’una altra marca que feia garrafes d’una bona qualitat. A corre cuita vaig anar, també, a comprar la cassola més grossa de terrissa que vaig trobar, i la resta d’ingredients, llimona, canyella…

Feia anys que no m’hi posava, i vaig repescar la recepta que tenia guardada, no fos cas que em deixes ares:

En una cassola de terrissa, s’hi aboca el contingut d’una ampolla de rom, s’hi afegeixen 50 grams de sucre, una branca de canyella trencada per la meitat, la pell de mitja llimona i un grapat de cafè en gra.

De seguida s’encén una mica de rom al cullerot, acostant-hi un llumí, d’aquí, amb compte s’encén la resta i es remena contínuament amb un cullerot fins que en restin les dues terceres parts aproximadament. Per apagar-lo, s’hi afegeix un raig de cafè o bé es tapa la cassola.

Us recomano tenir un cullerot força llarg per no cremar-se els dits, o tenir algun drap per protegir-se un xic.

Vaig fer-ne sis litres. I us recomano tastar-lo abans d’apagar-lo, i tenir el cafè a punt, afegir-ne una mica, tastar i si cal abocar-ne mes.

Molts dels presents al sopar no l’havien fet mai, i va causar expectació, i, hem de dir que va sortir-nos boníssim.

I com no podia ser d’una altra manera no ens van faltar les havaneres enllaunades.

IMG-20140720-WA0002

 

Posteado por: Toni | 15 enero 2014

TDT? grrrrrrrrrr

DSC_0518

El meravellós, fantàstic, infal·lible món de la TDT …

I el pitjor de tot, falten cinc minuts per que comencin els dibuixos d’en “Tomi Jerry” ! socors !!!!

Vaig a buscar una muntanya de contes que avui la tarda serà llaaaaaargaaaaaa !

Posteado por: Toni | 3 noviembre 2013

El cargolet viatger.

DSC_0041 - copia Hi ha, en ocasions, mosques o altres animalons que acaben esclafats després de fer-se pesadets, o importunar a dins de casa… Però no sóc pas dels que maltracta animals, que tot sigui dit de pas, a voltes són més persones que alguns animals de dues potes. Aquest estiu, en arribar a casa de les vacances i descarregar el cotxe de maletes i altres molts embalums, enganxat en una bossa de plàstic, hi havia un caragol, ben arrapat.

No se pas si un caragol pensa gaire, però aquell es devia trobar ben desplaçat, a quasi dos-cents quilometres de casa seva, per molt que en dugui una a sobre de per vida. Desplaçat i estranyat, a dins del pàrquing fosc, comparat amb el radiant sol que feia a fora.

Vaig convidar al senyor cargol a casa meva, era el mínim que podia fer després de la trastada que li vam fer.

Es va mostrar tímid, i jo segurament poc amable, en no oferir-me a retornar-lo al seu poble.

Tanmateix, però, abans de marxar cap a dinar amb la família, vaig convidar-lo a instal·lar-se a la meva ciutat, en un descampat tranquil i calmat a tocar de casa, per si li calia res.

Ara mateix, però, no se si el senyor cargol m’està agraït o més aviat tot el contrari.

Des d’aquell dia d’agost, no l’he tornat a veure.

PD. La foto no és del Sr. Caragol, he preferit mantenir el seu anonimat.

Posteado por: Toni | 3 noviembre 2013

Som cecs o aparquem on volem…

Jo so se si es que som cecs o aparquem on volem…

potser això rodonet del mig de la façana potser hauria de ser més gran !

DSC01402

Posteado por: Toni | 9 septiembre 2013

Aparcament curiós…

Avui, passejant per Igualada, m’ha cridat l’atenció aquest curiós aparcament, en el balcó d’un segon pis.

Em pregunto: la pugen per l’ascensor, si es que n’hi ha ?? …

DSC_0355

Older Posts »

Categorías